Feines feixugues i la quimera del productor sense ànima

Amb aquest títol ens volem referir a aquelles feines que són part constituent del nostre sistema productiu i alhora no desitjades.

Trobem que aquesta doble característica de ser, al mateix temps, necessària i no volguda capgira el sistema d'equilibris i compensacions entre emocions i producció, fins fer-lo inviable.

Tradicionalment, aquest ventall d'ocupacions han estat cobertes, successivament i, de vegades, simultàniament, per esclaus, animals domèstics, segments de la població marginats per diferents causes, migrants i maquinària. En tots aquests cassos es tracta d'actors productius als que el sistema exigeix una certa o total deshumanització.

Entenem per deshumanització aquella situació on la no activació del lliure albir és una condició de supervivència.

Altrament, el desequilibri entre emocions i activitat econòmica genera una necessitat de gratificació hipertrofiada, que tanca el cercle viciós d'una qüotidianeitat frustrant i un lleure que mai arriba a l'objectiu de compensar la insatisfacció quotidiana.

Ens trobem davant una de les febleses estructurals cabdals del sistema econòmic, la solució a la qual té un nom: vocació. Efectivament, fer allò que cada persona desitja és una condició insubstituible per l'estabilitat i persistència de sistema i pel benestar dels seus integrants.

Si la vocació és la solució a la contradicció que hem enunciat, aquesta té un pre-requisit per la seva realització: la maduresa.

Si bé seria llarg parlar de la maduresa, si que podem explicitar alguns trets que la caracteritzen, com l'absència de manipulació i la carència de contradiccions i és aquí on el poder públic pot actuar a favor d'obra, amb l'exemple, evitant un exercici manipulador i contradictori del poder.

Ens sembla que l'itinerari maduració-vocació-satisfacció és l'idoni per construïr allò que volem sostenible. És en aquest sentit que proposem una reordenació de les prioriritats econòmiques isocials, en el sentit d'afeblir un munt d'obligatorietats, inclús fins fer-les desaparèixer, per prioritzar la única obligació natural de les persones: madurar.

Tota aquesta reassignació obligacional representa un capgirament de la posició convencional, al temps que ens semble imprescindible per assegurar la nostra persistència com a persones.