Paradoxa i metafísica de la protecció de la natura

 Atès que la protecció de la natura constitueix un dels principals eixos per on es desenvolupa l'acció política (i econòmica) ens sembla oportú analitzar en que consisteix i com pot implementar-se de la manera més efectiva.


La paradoxa de la protecció de la natura rau en que l'objectiu és evitar que les persones malmetem allò del que en formem part.


La metafísica de la protecció de la natura intenta donar raó de perquè es produeix aquest fenòmen auto-destructiu.


Pensem que només l'anàlisi i el diagnòstic adequat obren les portes a la superació de la situació no dessitjada que significa el malmetiment de la natura. 


Si tenim alguna evidència de l'essència de la natura, del denominador comú que tant es pot aplicar a una pedra com a una persona és que la natura és estètica.


Creiem que la disonància entre natura i persona s'explica pel caràcter ètic de les persones, tret aquest indetectable a la natura. És l'ètica, doncs, l'element distorsionador de l'encaix de la persona i el seu medi.


A diferència de l'estètica, que és una percepció sensorial, l'ètica surgeix d'una elaboració intelectual i aquí, a la intelectualització, es troba l'origen de la divergència entre la persona i el seu entorn.


És l'aplicació del patró ètic, que és alie a la natura, el que fà desencaixar la sintonía espontània entre persona i medi.


L'evidència és que només el funcionament a partir de la nostra essència, és a dir, espontàni, no elaborat intelectualment, pot fer-nos de guia per recuperar la sintonia perduda entre persona i allò que l'envolta.


Ens sembla constatat que l'ètica opaca la consciència i és només a partir de la consciència que podem mantenir l'harmonia.


Ens preguntem com aflora la consciència a la quotidianeitat. La resposta és l'autoestima. El grau d'autoeestima és l'exponent de la claredat (o no) amb que s'autopercep la consciència.


La primera conclusió operativa d'aquest escrit és que si volem protegir la natura, protegim l'autoestima. 


Com es pot protegir l'autoestima des del poder? evitant caure o induïr en conductes anti-voluntàrias. Tota conducta antivoluntària representa  un retrocès de l'esperit de supervivència, un increment de les actituts destructives, en definitiva un decrement de l'autoestima. Com hem afirmat en diverses ocasions i desitjem haver aclarit  en aquestes líneas el perquè de l'expresió: només és perdurable allò que és voluntari


Aquet plantejameent té més derivades que les exposades en aquest escrit i les explicarem en posteriors publicacions.


Quedi com a corolari de tot l'anterior que mai protegirem la natura amb decisions antivoluntàries o que instin a la antivoluntarietat.


Només afegir que allò exposat fins ara és mes de caire filosòfic que polític (o econòmic). És el nostre desitg aconseguir el reconeixement de la filosofia com disciplina auxiliar de la política, tota vegada que només un diagnòstic que detecti l'última raó dels successos, que els contextualitzi adequadament, pot conduïr-nos a superar contradiccions i conflictes..



Comentarios

Entradas populares de este blog

Por, poder, voluntat i economia

Singularitat econòmica i singularitat política

Objetivos máximos y día a día: decalage y consecuencias